Com ja és conegut, des del naixement del que s’ha cridat Llei de Segona oportunitat, cap l’extinció dels deutes sempre que es donin dos requisits (i es compleixin les exigències establertes en la Llei):
- que el deutor sigui bona de fe (la falta d’antecedents penals per delictes contra el patrimoni, contra l’ordre socioeconòmic, falsedat documental, contra la Hisenda Pública i la Seguretat Social o contra els drets dels treballadors en els 10 anys anteriors a la declaració de concurs) i
- que vengui prèviament el seu patrimoni.
Complertes les anteriors condicions, el deutor podrà veure exonerades de forma automàtica els seus deutes pendents. No obstant això, el sistema té deficiències de regulació, atès que la redacció de la norma suposa el perdó dels deutes de qui insta l’expedient de segona oportunitat, però no dels seus avalistes.
Donat això, cap la possibilitat que un banc no pugui reclamar el seu crèdit contra el deutor principal (per extinció del deute via normativa de segona oportunitat), però segueixi reclamant l’import del deute als avalistes de l’exonerat.
Literalment, queda clar que el RDL 1/2015 està pensat per al deutor principal, i no engloba en el seu paraigua protector a l’avalista/fiador del deutor principal, que haurà de respondre del deute no atès pel deutor principal.
Aquesta situació normativa ha començat a ser esmenada per alguns jutges que, especialment a Barcelona, entenen (el Jutjat Mercantil 3 de Barcelona, amb les seves Actuacions de data 17 i 18 de maig del 2016 i el Jutjat de Primera Instància nº 50 de Barcelona amb el seu Acte de 17 de gener de 2017, entre uns altres), que la declaració de l’extinció dels deutes del deutor principal ha d’estendre’s als avalistes.
L’argument per fer extensiva l’exoneració de deutes a l’avalista/fiador consisteix que aquest ha estat exclòs de la llei per error, per oblit i que aquest error va a ser corregit en la modificació de la llei que ja està sent estudiada.
La base per recolzar l’extensió de l’exoneració del passiu insatisfet als fiadors (únicament en el supòsit de l’article 178 bis 3º 4º) és doble:
- D’una banda, perquè la fiança requereix sempre d’una obligació principal vàlida, que és la que garanteix, sent el seu principal característica la accesoriedad.
- I per falta d’unanimitat doctrinal quant a que el fiador solidari és un veritable deutor solidari, ja que la seva obligació no neix fins que no existeix un previ incompliment del deutor original (a pesar que les entitats bancàries inclouen clàusules abusives de solidaritat, renúncia…).
Tortajada Advocats aposta per aquesta interpretació, que compartim i posem en pràctica en les nostres sol·licituds als Jutjats, amb la finalitat de que s’apliqui aquesta interpretació nova i necessària per donar protecció als fiadors/avalistes en una Llei que facilita tornar a començar als deutors, donant recer als referits fiadors/avalistes sobre la base de la pròpia naturalesa del seu fiançament.